02.173 - Educació artística - Aula 2

Públic

Quan penso en la meva escolaritat, no recordo tant les fórmules de matemàtiques ni les dates dels reis gots, sinó els colors, les cançons i les hores en què podia crear sense por d’equivocar-me. L’educació artística, en totes les seves formes, ha estat com un fil invisible que ha anat unint etapes de la meva vida. Un espai on, més que aprendre, he après a mirar, a escoltar i a sentir.

Tot va començar a infantil, quan la pintura amb els dits era gairebé una matèria obligatòria. Recordo aquella sensació de taules plenes de pots de colors, fulls gegants i un silenci que només trencava el fregadís dels pinzells. La mestra ens deia que “no cal fer-ho perfecte”, però jo ja intentava dibuixar cares, cases i gats amb més detall del que podia. Encara que no ho sabés llavors, aquell era el meu primer contacte amb el que després entendria com a expressió visual.

Més endavant, a primària, les classes d’arts plàstiques eren una mena de respir dins de la rutina. M’agradava com la mestra, la Carme, ens feia parlar del que havíem fet: per què havíem triat aquell color, què volíem expressar. Jo sempre acabava parlant massa, però ella deia que “l’art és també explicar-se”. Fins i tot ens feia sortir al pati per observar la llum, les ombres i els colors de les fulles. Va ser aleshores quan vaig començar a mirar el món amb ulls de pintora, encara que jo no ho sabés.

La música va aparèixer a la meva vida gairebé al mateix temps que els colors. A primària, les flautes dolces i els cançoners escolars eren omnipresents. Però més enllà de les notes que costava encertar, hi havia alguna cosa màgica en el fet que tots toquessin junts, que l’escola sencera vibrés amb el mateix ritme. Encara recordo un festival de fi de curs on vam tocar “Imagine” de John Lennon amb flautes i percussió de tambors de plàstic. No sonava gens bé, però vam sentir que estàvem fent música de veritat.

A casa, la meva mare sempre posava música clàssica o jazz mentre cuinava. Jo la mirava de reüll i intentava seguir el ritme amb els dits a la taula. Aquella curiositat em va portar, anys més tard, a demanar classes de guitarra al centre cívic del barri. El primer dia, el professor em va dir: “No cal que toquis perfecte; toca amb ànima”. I així vaig aprendre que la música no és tècnica, sinó emoció.

A secundària les coses van canviar. Les classes d’art plàstic ja no eren tan lliures. Ens demanaven dibuixos més acadèmics: bodegons, retrats, perspectives. Al principi m’avorrien, però després vaig entendre que també hi havia art en la disciplina, que aprendre les regles era la millor manera de trencar-les després. Recordo especialment un projecte de quart d’ESO on vam haver de crear una obra inspirada en un sentiment. Jo vaig triar “la calma”. Vaig pintar un mar blau amb una petita barca al centre. Quan la professora el va veure, em va dir: “No hi ha res més difícil que transmetre calma. Ho has aconseguit”. Aquella frase es va quedar gravada dins meu. Va ser la primera vegada que algú validava el que jo sentia a través d’un quadre.

Pel que fa a la música, a secundària la cosa va anar per altres camins. El professor ens feia escoltar des de Mozart fins a Coldplay, i tot i que alguns companys es queixaven, jo ho trobava fascinant. Vam fer un projecte on havíem de compondre una petita peça amb instruments reciclats. El meu grup va fer servir ampolles d’aigua i una vella caixa de sabates. Vam riure molt, però el resultat no era dolent. Vam entendre que la música no depèn de l’instrument, sinó de la creativitat.

Paradoxalment, gran part de la meva educació artística no va passar a l’escola. Va passar als marges, fora d’horari, allà on la curiositat i la passió et porten sense que ningú t’ho obligui. Amb catorze anys vaig començar a sortir amb una amiga que feia fotografia. Em va ensenyar a mirar el món a través de la càmera, a buscar la llum, les textures, els detalls. Vam fer un blog on penjaven les nostres fotos i ens inventàvem històries darrere de cada imatge. Era una mena d’exercici literari i visual a la vegada. A poc a poc vaig entendre que l’art no és només una assignatura: és una manera de mirar la vida.

També vaig començar a anar a concerts petits, primer de grups locals i després de bandes més conegudes. Recordo el meu primer concert de rap, en una sala petita del barri. L’energia, les paraules i el ritme van ser una revelació. Allò també era art, potser no tan refinat com una simfonia, però igual de potent. Vaig comprendre que la cultura musical no només s’aprèn: es viu.

Quan vaig arribar al batxillerat, vaig haver de triar. Em deien que era millor fer un itinerari més pràctic, però jo vaig insistir a seguir el camí artístic. Volia continuar explorant aquest univers on tot és possible. A classe d’arts visuals vam treballar amb tècniques noves: collage, fotografia digital, instal·lacions. Em fascinava veure com cada alumne expressava una part diferent de si mateix. Allà no hi havia res correcte o incorrecte, només autenticitat.

A música, el nostre professor,un apassionat de la guitarra elèctrica,ens va fer descobrir el jazz, el blues i el heavy metal. Ens explicava que la música no és només escoltar, és comprendre el silenci entre les notes. I tenia raó. Aquell any vam organitzar un petit concert de fi de curs. Jo vaig tocar la guitarra i, tot i els nervis, vaig sentir una connexió estranya però intensa amb el públic. Era com si durant aquells minuts tot tingués sentit.

Amb el temps vaig entendre que l’educació artística no serveix només per aprendre a dibuixar o tocar, sinó per aprendre a pensar d’una altra manera. L’art t’ensenya a observar, a fer preguntes, a equivocar-te i tornar a començar. La música t’ensenya escolta, ritme, col·laboració i sensibilitat. He conegut professors que ensenyaven art com si fos una ciència exacta i d’altres que ho feien com si fos una aventura emocional. Tots, d’una manera o altra, van deixar empremta. Perquè l’art no s’imposa: es contagia.

Ara, quan miro enrere, veig que cada etapa, cada cançó i cada traç m’han ajudat a construir la meva manera d’entendre el món. L’educació artística m’ha donat molt més que habilitats: m’ha donat una veu. Una veu que potser no canta com un professional ni pinta com un geni, però que és meva, honesta i viva.

Encara avui, quan agafo un pinzell o una guitarra, torno a sentir aquella llibertat de la infància. Potser ja no pinto amb els dits ni toco “Imagine” amb una flauta desafinada, però dins meu encara hi ha aquella mateixa curiositat, aquella mateixa emoció de descobrir què puc crear. L’educació artística m’ha ensenyat que no cal fer art per ser artista. N’hi ha prou amb mirar el món amb curiositat, amb voler entendre’l, amb deixar-se tocar per la bellesa o pel soroll. Perquè, al cap i a la fi, l’art no és una assignatura, sinó una manera de viure.