02.173 - Educació artística - Aula 2

Públic

Quan vaig sortir a fer fotos per a aquesta entrega, no sabia ben bé què buscava. Em van demanar que trobés límits i fronteres al meu entorn, i al principi pensava en murs, carreteres, barreres físiques. Però després de moltes nits caminant pel poble, amb la càmera a la mà i la brisa al rostre, vaig adonar-me que la frontera més poderosa no era cap d’aquestes: era la llum. O millor dit, el que la llum fa amb la foscor.

De nit, el poble canvia de pell. Els fanals dibuixen camins que abans no hi eren, els rètols dels comerços es converteixen en fars que et diuen “encara hi ha vida aquí”, i els cotxes que passen deixen traços de llum que s’esvaeixen com si fossin records. La il·luminació urbana crea petits oasis enmig de la foscor, i és en aquests punts on la frontera entre el que veiem i el que intuïm es torna més difusa.

Hi ha una mena de màgia estranya en tot això. Els llums dels carrers no només ens permeten veure-hi: també ens connecten. Fan que els espais siguin compartits, que el carrer sembli més proper, que la nit no faci tanta por. És curiós com una bombeta pot transformar una cantonada en un punt de trobada o fer que un carreró que de dia sembla qualsevol altra cosa, de nit es torni ple de caràcter.

Mentre feia les fotos, em vaig fixar en detalls que normalment passen desapercebuts: el reflex d’un neó a la vorera mullada, la llum groga d’un fanal que acarona la façana d’un edifici vell, les ombres que es projecten al terra com si tinguessin vida pròpia. A cada racó hi havia una petita frontera travessada, un lloc on la llum havia guanyat una batalla silenciosa a la foscor.

I és que la llum, més que una frontera, és un pont. Ens permet seguir caminant quan la nit ho cobreix tot, ens recorda que encara hi ha un camí, una direcció. No és perfecta —hi ha racons que queden fora, zones que encara es perden entre les ombres—, però potser això també forma part del seu encant.

En aquestes fotografies he volgut capturar aquesta sensació: la idea que la ciutat, quan s’il·lumina, trenca els seus propis límits. Que la foscor no és el final, sinó una invitació a mirar millor. A vegades, n’hi ha prou amb un fanal, un cotxe o una finestra oberta per descobrir que la frontera més gran que travessem cada nit és la que separa la por de la calma, el desconegut del que ja sentim com a nostre.

https://drive.google.com/drive/folders/1xsCrjj5MFVF91FQXlgSrCpSF_ShRot8k